Recogida de firmas a partir de las 19:00 en la plaza del Ayuntamiento en favor del "manifiesto por la lengua común"

http://www.cal.cat/Noticia/tabid/156/xmid/1074/Default.aspx

Manifest contra el cinisme dels botxins
Manifest
Ens neguem a ser exterminats "democràticament"

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s'han expressat públicament contra l'existència del català: la declaració -recolzada unànimement per tots els seus membres- de l'Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d'una cadena de televisió.


Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d'una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, "forjador" en la declaració de l'Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d'una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «...les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l'identité nationale».


Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la "grandeur" per a la nació francesa i de l'"imperio" per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d'una part -la metròpoli dominant-sobre les altres -les colònies dominades-. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d'un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, "conquistadors", ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural [?] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l'existència de l'espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l'obligatorietat constitucional del francès i l'espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d'una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s'empara: «...en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «...engua principal de comunicación democrática en este país»... Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.


Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades llengües regionals" són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d'aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l'espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L'asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «...las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.


Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s'apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l'espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s'ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella "instrucción secreta" als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d'aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el "problema catalán". I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.



MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS


Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l'Académie no poden suportar l'existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l'Académie són diàfans exemples d'un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l'apartheid. Totes dues inciatives són exemple d'un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició -encara!- dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l'Académie és posar-se al costat del dret a l'extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l'apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d'una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s'han fonamentat i construït sobre la destrucció i l'extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

Països Catalans, 8 de juliol de 2008



Toni Cucarella

Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL).

10/07/2008 EL PAIS
Félix de Azúa





El pasado 23 de junio, Fernando Savater presentaba en buena compañía un Manifiesto por la lengua común. El título no ha sido citado en ninguno de los 800 artículos del Tambor del Bruc mediático que de inmediato se publicaron en la prensa catalana, la cual, naturalmente, tampoco reprodujo el texto. El título no era del gusto de los nacionalistas, de modo que pasaron a llamarlo "Manifiesto en favor del castellano", frase que no figura en ningún lugar ni forma parte del contenido, ya que el castellano no necesita de ningún favor, pero ¿qué más da? ¿Vamos a detenernos a pensar un poco, antes de cargar el trabuco y disparar a bulto cuando la Patria está en peligro? Todos los artículos venían a decir lo mismo, pero con algunos matices notables.

Los más delirantes no eran los viejos amigos del Avui o del Punt Diari, sino los desconocidos del ilegible diario Público, órgano del presidente del Gobierno central, o sea, del Estado. Titulaban a seis columnas: "El nacionalismo español hace de nuevo política con las lenguas". Los nacionalistas con mala conciencia siempre quieren que todo el mundo sea nacionalista para así quedarse más aliviados y compartir la culpa. Cree el ladrón... Para su desdicha, incluían en la doble página las estadísticas de la Generalitat sobre los usos del catalán y en ellas se afirma que más de la mitad de los catalanes prefiere como primera lengua el castellano. La humilde petición de que aquellos que lo deseen puedan usar su lengua materna en la educación, la Administración pública y la vida cotidiana sin que les caigan multazos o broncas, es "nacionalismo español" para los orgánicos de Zapatero. Tome nota.

Como movido por un resorte, el partido de los socialistas catalanes declaró pomposamente que el manifiesto era "innecesario". No aclaró su portavoz, Miquel Iceta, qué es lo que le parece necesario al PSC. Pocos días antes, la oposición en pleno le había preguntado por 5.000 millones de pesetas que se han esfumado persiguiendo a una almeja brillante. Tampoco entonces Iceta había considerado necesaria la pregunta. Lo que para el PSC sea necesario, es un arcano insondable. Los socialistas catalanes van aproximándose cada vez más a un modelo adorable, el de la corte de Catalina la Grande.

Ninguno de los 800 artículos antes mencionados hablaba del contenido del manifiesto, el cual se puede resumir del siguiente modo: si cualquier ciudadano catalán, como el actual presidente de la Generalitat, puede educar a sus hijos en alemán, en francés, en italiano o en inglés, ¿hay alguna razón para que no pueda educarlo en español? Y de haberla, ¿cuál es? La mentira oficial es que no hay problema para escolarizarse en español; la realidades que ni hablar del peluquín. Intente indagarlo. Chocará contra un muro de cemento. Se sentirá como alguien que quiera darse de baja de Telefónica. Acabará en el psiquiátrico.

Como, según el Tambor del Bruc mediático, el asunto del manifiesto no era el que acabo de exponer, los artículos se veían obligados a hablar de temas muy inspirados: la "supremacía del castellano", la "lengua del imperio", el "ataque contra el catalán...". Todo mentira, ¿pero de cuándo acá un nacionalista va a respetar la verdad? La verdad es, sencillamente, aquello que los nacionalistas decretan que es verdad. Y sólo es verdad lo que es bueno para Cataluña, siendo ese ente lo que en cada momento les conviene. Y punto, añade Catalina la Grande.

Había algo, sin embargo, más significativo si cabe. La mayoría de los artículos procedían al insulto, práctica española donde las haya cuando flaquean los argumentos: franquistas, fachas, españolistas ("de mierda", imperialistas. Un Jordi Sánchez nos llamaba a los firmantes "miserables" en este mismo periódico porque nos negábamos a pagar su hipoteca. Algunos artículos eran deliciosos, como el de un profesor de la Universidad de Girona que exponía el punto de vista guipuzcoano: lo que hay que exigir, venía a decir, es que todos los españoles aprendan catalán. Un hombre generalmente moderado, Antoni Puigverd, aseguraba que el manifiesto rompía los últimos puentes entre Cataluña y España. Volveré sobre ello. No obstante, estos intelectuales olvidaban un detalle de cierta relevancia: todos sus artículos estaban escritos y publicados en español.

Los nacionalistas consideran indudable su derecho a escribir y publicar en la lengua que (dicen) está destruyendo al catalán. Creen tener derecho a suprimir de sus vidas el catalán y pasarse al español cuando les parezca oportuno, con el fin de insultar (y cobrar por ello) a unos ciudadanos que jamás han atacado el catalán ni perderán un minuto de sus vidas en semejante tontería. Así que estos pensadores nacionales pueden eliminar el catalán y hacer uso de la lengua asesina del catalán cuando les viene en gana y pueden poner en peligro la supervivencia de la lengua que dicen proteger, pero que unos ciudadanos pidan educar a sus hijos en la lengua que estos nacionalistas utilizan cuando les conviene, eso es fascismo, franquismo, imperialismo, y no es pederastia porque Dios no lo quiere. Si alguien entiende la ética de los nacionalistas, por favor, que escriba una tesis doctoral.

La traca final ha sido de lo más levantina. Animado por tan honradas huestes, el anciano Jordi Pujol ha cogido el alfanje. "[Pujol] llama a combatir 'sin miedo' la falta de respeto a Cataluña", según titulaba el diario de la burguesía catalana el 2 de julio. Lo de "sin miedo", entrecomillado por la redacción, pone los pelos de punta. El texto del patriarca es: "Combatir con decisión y confianza, sin miedo, y sin respeto para quien no nos respeta". A Pujol le animó mucho lo de las caricaturas de Mahoma: qué demonios, hay que hacerse respetar. A partir de su llamamiento a la guerra santa y conociendo de primera mano (y puño) a los cejijuntos y democráticos grupos de falangistas catalanes que suelen actuar en estos casos, los firmantes andamos escondiéndonos en las masías de recreo de algunos consellers y diputats solidarios. Sobre todo desde que Montilla ha decidido que incitamos a la "catalanofobia". No sus socios separatistas, no las juventudes de la "puta España", no Carod y Rubianes, no: el odio a Cataluña lo inducimos nosotros. Muy honesto.

Amigo Puigvert, si te lo permiten tus principios, deja abierto algún puente para que cuando lleguen los hijos de Bin Laden a quemarnos (vivos o en efigie), los cuatro gatos que aún nos tomamos en serio a este país podamos salir arreando hacia lugares más democráticos, menos violentos, más civilizados.

PLATAFORMA PER LA LLENGUA
c/ Diputació, 276. Planta baixa.
08009 Barcelona Esta dirección de correo electrónico está protegida contra los robots de spam, necesita tener Javascript activado para poder verla
www.plataforma- llengua.cat
Manifest «El català, llengua comuna».
Sant Jordi 2008
Pròleg.
Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir
informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s equivoca. Una
llengua és molt més que això i la nostra posició davant d ella determina la
naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de
la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres
que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels
vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb
els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d un
país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement
mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua
perquè et reconec com a proper i no t excloc, jo et parlo en la teva llengua
perquè vull formar part d aquest tot.
Najat El Hachmi, escriptora.
PLATAFORMA PER LA LLENGUA
c/ Diputació, 276. Planta baixa.
08009 Barcelona Esta dirección de correo electrónico está protegida contra los robots de spam, necesita tener Javascript activado para poder verla
www.plataforma- llengua.cat
«El català, llengua comuna».
Les entitats signatàries d aquest manifest, associacions de persones
immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades, volem
compartir amb el conjunt dels ciutadans les nostres reflexions al voltant de
la llengua catalana i dels elements que faciliten el procés d inclusió social de
les persones nouvingudes. Creiem que són una sèrie de punts als quals la
societat catalana no pot renunciar si pretenem construir una societat justa i
cohesionada. Per tot això manifestem el següent:
1. L arribada de gent de tot el món ha fet que en aquesta terra es parlin
avui dia més de 250 llengües. Aquí vivim també en xinès, en wòlof,
en urdú, en quítxua, en anglès, en gallec, en amazic o en àrab.
Ofer im les nost res llengües i cultures d or igen per enr iquir
aquest país, i aquest oferiment creiem que la societat catalana l ha
d aprofitar.
2. Les administracions i institucions públiques han d apostar per un
model educat iu inclusiu, que no segregui l alumnat per mot ius
d or igen, i que potencï el reconeixement de la diversitat
lingüística. El català ha de ser la llengua vehicular de
l ensenyament. Aquest fet és compatible amb què es promogui el
respecte de les noves llengües que ara també són catalanes.
3. En aquest context de diversitat lingüística, el català és la llengua que
ens uneix a tots i a totes. És l idioma amb el qual volem construir la
societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la
llengua comuna.
4. En aquest sentit, els poders públics encara poden fer molt més
perquè tothom que vulgui aprendre el català ho pugui fer . L ús
de la llengua pròpia és un dret que recull la llei. Els poders públics,
per tant, han d establir les mesures necessàries per facilitar l exercici
d aquest dret als qui ens establim en aquesta terra.
5. La defensa del català és la defensa de totes les nost res
llengües. Volem transmetre la importància que té parlar la llengua
del lloc on es viu. Nosaltres també volem que en els nostres països
d origen la llengua pròpia sigui compartida per tothom.
PLATAFORMA PER LA LLENGUA
c/ Diputació, 276. Planta baixa.
08009 Barcelona Esta dirección de correo electrónico está protegida contra los robots de spam, necesita tener Javascript activado para poder verla
www.plataforma- llengua.cat
6. El català és una eina d inclusió social. Quan utilitzem el català
fem una aproximació real a la societat catalana i propiciem la relació
entre els qui hem arribat ara i els qui van arribar abans. Fent servir la
llengua aconseguim ser reconeguts com a propis del lloc i assolim, ni
que sigui simbòlicament, la condició de ciutadans.
7. Adoptar la llengua pròpia és un pas necessari per gaudir d una
ciutadania en igualtat de condicions. L adopció del català ha d anar
acompanyat també de mesures que facilitin l adquisició dels drets
socials i polítics.
Aquest país té el repte que ens incorporem a la societat catalana i,
així, participem en la creació d un espai comú. Per fer-ho possible és
imprescindible que ho fem en condicions d igualtat i, per això, és tan
important que adquirim els mateixos instruments i drets que té
qualsevol ciutadà. Tots els drets estan lligats entre si. El dret a
l habitatge és inseparable del dret al treball, del dret lingüístic o del
dret a votar. Tots van en aquesta mateixa direcció de promoure la
inclusió social i l adquisició de la ciutadania catalana.
8. El català és sinònim de cohesió. La llengua és el millor vehicle per
fer comunitat, més enllà de la comunitat cultural de cadascú. L ús de
la llengua és la millor manera i la més fàcil d implicar-se en la
societat civil catalana i de construir la millor societat per a tothom.
9. La llengua és una eina d aproximació i no pas un instrument de
confrontació. Des d alguns sectors es vol utilitzar la llengua com a
arma d enfrontament polític. Cap llengua mereix aquest tracte.
Creiem en la capacitat que té per trencar els murs de la
incomunicació i per desfer les fronteres que ens separen.
10.Volem viure en català! Fem del català la llengua d acollida. No ens
discrimineu pel fet d haver nascut en un altre lloc i permeteu-nos,
parlant-nos en català, que participem en la construcció d aquest país
que entre tots i totes estem edificant.
Barcelona, 23 d abril de 2008
PLATAFORMA PER LA LLENGUA
c/ Diputació, 276. Planta baixa.
08009 Barcelona Esta dirección de correo electrónico está protegida contra los robots de spam, necesita tener Javascript activado para poder verla
www.plataforma- llengua.cat
Entitats signatàries del manifest.
Asociación de Mujeres Ecuato-guineanas E'Waiso Ipola
Asociación de Profesionales Bolivianos en Barcelona (APB
Associació Catalana de Residents Senegalesos
Associació d'Amics del Poble Marroquí (ITRAN)
Associació d'Estudiants i Investigadors Xinesos de Catalunya
Associació de Dones Amazigues Tamettut
Associació de Tallers Afrocatalans (ATAC)
Associació de Treballadors Pakistanesos
Associació de Treballadors Immigrants i Marroquins de Catalunya (ATIMCA)
Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau
Centro Boliviano-Catalán
Comunitat Palestina de Catalunya
Cornellà Sense Fronteres (membre del grup Agraw Amazic N Katalunya)
El Mirador dels Immigrants
Els Altres Andalusos
Espazo Galego dos Països Catalans
Federació d'Associacions Americanes de Catalunya (FASAMCAT)
Federació d'Entitats Bolivianes a Catalunya (Fedebol)
Federación de Entidades Ecuatorianas en Catalunya (FEECAT)
Llactacarú (Asociación de Inmigrantes Ecuatorianos en Catalunya para la
Solidaridad y la Cooperación)
Plataforma per la Llengua
Rede.cat
Veu Pròpia

CARTA DE ROSA DÍEZ, UPyD AL PRESIDENTE RODRIGUEZ ZAPATERO

23 de julio de 2008

Señor Presidente:

Acabo de escuchar sus declaraciones a propósito del Manifiesto por la lengua común en las que proclama “que firmaría un manifiesto que defienda el castellano y el resto de las lenguas”. El hecho de que otros miembros del Gobierno que usted preside o dirigentes del Partido Socialista Obrero Español, PSOE, se hayan manifestado con anterioridad de forma similar a cómo usted se ha expresado no rebaja la preocupación que me producen sus palabras. Al fin y al cabo, usted es el Presidente del Gobierno y tiene el deber de dar argumentos en vez de pronunciar eslóganes.

No me sorprende que usted esté en contra de los postulados del Manifiesto, entre otras cosas, porque con anterioridad ya se habia expresado contrario a reconocer la discriminación que sufren miles de familias españolas que no pueden elegir la que es lengua oficial en toda España para educar a sus hijos en determinadas Comunidades Autónoma o la que soportan miles de españoles para acceder a puestos de la Administración que requieren para su normal desenvolvimiento el conocimiento de la lengua cooficial, un mérito puntuado de forma abusiva con el único objetivo de excluir el castellano del espacio público e imponer la lengua del poder en las citadas Comunidades.

Pero si me he atrevidoo a dirigirme a usted, utilizando el correo certificado, es porque quisiera mantener la esperanza en que la falta de rigor de sus palabras se debe únicamente a su desconocimiento; esto es, que se pronuncia simplemente de oídas sobre el Manifiesto por la lengua común. Esa esperanza –vana, dirían algunos—en que se tome usted la molestia de leer el Manifiesto por la lengua común antes de volver a pronunciarse sobre el mismo me lleva a enviarle adjunto un ejemplar del mismo. Si lo lee detenidamente es posible que encuentre argumentos para estar en contra del mismo; los nacionalistas lo están. Y quienes no creen en el bilingüismo, también. Pero tras su lectura espero que no cometa la ligereza de volver a pronunciarse públicamente sobre sus contenidos utilizando frases tan solemnes como huecas y tan alejadas de la realidad. Ya le expliqué que Orwell dejó escrito en 1946 aquello de que “el lenguaje político está diseñado para lograr que las mentiras parezcan verdades… y para dar una apariencia de solidez al mero viento”. Pero, insisto, prefiero creer que usted simplemente habla de oídas.

Reciba un cordial saludo.

Rosa Díez

El contramanifiesto
Los que hemos sido comunistas antes que frailes siempre recordamos con especial ternura a un personaje imprescindible en todo aquel asunto gramsciano de ocupar los "aparatos ideológicos". Me refiero al tonto útil, un clásico en el vasto arsenal de títeres que todo partido marxista-leninista que se preciase debía manejar entre bambalinas con tal de influir en ciertos "colectivos" –había que decirlo así, aunque uno supiera lo de los autobuses de Buenos Aires– a piori refractarios a la catequesis en el materialismo dialéctico.

Y es que, la encarnara quien la encarnase, la figura del tonto útil se presentaba ante el público rodeada de un aura de autenticidad que la hacía inmediatamente distinguible de su alter ego, el compañero de viaje. Frente a la camaleónica teatralidad del segundo, por lo general el típico intelectual orgánico dispuesto a alquilar su prestigio –y a su madre– a cambio de dinero, la tontería del tonto útil solía ser insobornable, genuina, ontológica. El tonto útil era tonto de verdad, de ahí su dimensión entrañable.

En fin, viene a cuento la glosa nostálgica de ese arquetipo porque el desvergonzado desparpajo de sus nuevos rectores, que ya no son los comunistas sino los nacionalistas, lo ha vuelto a dejar como por lo demás suele terminar siempre sus tristes peripecias: con el culo al aire. Reciclados en beatos abanderados de la diversidad, el multiculturalismo y la recuperación de todo lo antropológicamente recuperable desde Adán y Eva, amén de las normalizaciones lingüísticas vernáculas, los tontos útiles de ayer, de hoy y de siempre andaban estos días más excitados de lo habitual.

Pues de ellos esperaba el mando que dieran lustre genealógico a esos contramanifiestos que nacen como setas a la sombra de Ferraz con el propósito de esconder que el único idioma perseguido en España es el español. Aunque lo suyo sólo fuera echar una rúbrica, que de la manipulación pura y dura se ocupan los profesionales. Léase, Álvarez Junco: "El castellano no corre ningún riesgo". O Sánchez Camacho: "No he suscrito el Manifiesto porque no es necesario".

Y en esto llegó Montilla. Ni bilingüismo teórico, ni tercera hora, ni respeto nominal a los decretos-ley del Gobierno del Reino de España, ni acatamiento aparente a las sentencias del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña sobre el derecho a la educación en la lengua materna, ni niño muerto: inmersión obligatoria en catalán para todo el mundo –salvo para sus tres hijas en edad escolar, of course–, y al que no le guste, puerta. Así las cosas, ardo en deseos por conocer al próximo abajofirmante: nunca he visto un tonto útil con balcones a la calle.
José García Domínguez
Tontos